Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2 part. Ortografia. Capitul III)

Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (2ª part. Ortografia. Capitul III)

Per Josep Maria Guinot i Galan

98 L´accent grafic.

L´accent ortografic es una ralleta (´ `) obliqua que es posa en certs casos damunt de la vocal de la silaba accentuada, es dir, a on carrega la pronunciacio.

Les paraules, per rao de l´accent, son agudes, planes i esdruixoles segons recaiga l´accent respectivament sobre l´ultima, la penultima o l´antepenultima silaba (pallus, camina, Africa).

L´accent grafic pot ser de dos classes: agut (´) i greu (`). El primer va sempre sobre vocal tancada, i el segon, sobre vocal oberta. L´agut s´escriu de dreta a esquerra, i el greu, d´esquerra a dreta.

En la normativa actual han desaparegut els accents ortografics. Per excepcio, i en caracter optatiu, queden els accents diacritics, o siga, que servixen per a distinguir dos paraules igualment escrites, pero de distinta significacio: esta i està; son i sòn; tambe per a donar enfasis a l´exclamacio o interrogacio: ¿qué dius?, ¡quí ha vengut!.

En cas d´usar-se l´accent diacritic, la preferencia està en l´ultima silaba sobre la penultima, i la penultima sobre l´antepenultima.

a) Entre ultima i penultima: esta i està

b) Entre penultima i antepenultima: ultima i ultíma.

99 La DIERESIS

La dieresis es un signe ortografic (¨) que s´escriu damunt de les vocals I, U, per a que es pronuncien degudament en els casos següents:

1. La U que va darrere de G, Q (GÜ, QÜ) precedint a una E o I: qüestio, llingüistica.

2. La I i la U, darrere de vocals, per a que no formen diftonc ab elles: veïnat, heroïna, aürtar.

Excepcions:

No s´escriu la dieresis en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en -AIR, -EIR, -OIR, -UIR, si la I de la terminacio es tonica (i per consegüent no forma diftonc): a- gra-i-ri-a, con-du-i-ri-en.

2. Darrere dels prefixos CO, RE, CONTRA, AUTO: co-inci-dir; re-in-ser-tar; contra-indicat, auto-ilusionar-se.

3. En la I (tonica) dels sufixos -ISME, -ISTE, -ISTA, -IBLE: altru-isme, altru-iste, altru-ista, condu-ible.

4. En la I dels sufixos en -ISAR, -ISANT- ISAT: europeisar, europeisant, europeisat.

5. En les terminacions verbals en -INT, o -IR: succeir, beneint.

101 Finals de renglo

Quan al final de renglo s´ha de tallar la paraula, perque no cap tota sancera, deu fer-se sempre per silabes sanceres (Cfr. la divisio de silabes en el num. 69).

Observacions:

1. Es poden separar els dos elements del digraf IX: rei-xa, conei-xer.

2. No es poden separar els dos elements dels digrafs RR, CH, LL i NY, perque les lletres R, C, L i N separades de l´atre element del digraf, canvien de so.

3. No poden separar-se les lletres que componen el grup QU o GU, ya la U tinga dieresis o no.

4. No es poden disoldre els grups formats per oclusiva mes liquida, (BL, BR, CL, CR, etc...). Les vocals que precedixen ad estos grups formen part de la silaba precedent: con-tin-dre, ti-gre.

5. Deuen anar juntes totes les lletres dels sufixos AN, DES, EN, TRANS, SUB, EX, IN: an-algesic, des-interes, en-amorar, trans-atlantic, sub-normal, ex-hibir, in-expert.

Tambe se separen els dos composts de nos-atres i vos-atres.

No se sol deixar una vocal sola al final de renglo; ni tampoc l´apostrof sens alguna lletra darrere. No escriurem a-mistat, ni l´-home.

L´ELISIO GRAFICA.- L´APOSTROF.

102. L´apostrof es un signe ortografic que indica l´elisio d´una vocal en fi de paraula, quan la següent comença per vocal (l´home, l´aigua). L´us de l´apostrof es convencional. Exposarém l´estat actual de les regles:

No sempre que en la pronunciacio hi ha elisio de vocals es prescindix d´elles en l´escritura, posant l´apostrof. No mes s´efectua en l´articul definit, en pronoms debils o atons i en la preposicio DE.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

          1. Els pronoms debils ME, TE, SE. LO , NOS , LOS , NE.

               -Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´n.

-Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

-En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, te se´ls menja. (Veja´s en l´apendix la taula de combinacions dels pronoms).

2. Els articuls determinats EL i LA, davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industrial, l´electriciste.

S´exceptuen:

a) LA davant de les paraules host, ira i una (hora).

b) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la A, la E, la erre, etc...

c) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat.

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL, formen les contraccions AL, DEL, PEL, davant de consonant.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui, de huit en huit.

Quan caben dos solucions, es preferible l´elisio directa a l´inversa. Direm ella l´odia, i no ella´l odia.

Tambe es preferible l´elisio a la contraccio: parlar de l´amor i no parlar del amor.

EL GUIO

103. Es un signe ortografic (-) que se coloca a la fi de renglo quan est acaba en part d´una paraula, que es trenca per no cabre sancera, i es continua en el renglo següent. A mes d´est us, te els següents:

1. Per a unir els pronoms que van darrere del verp, ( enclitics).

a) quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

b) quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, prengau-ne.

c) quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI: mira-ho.

2. Per a unir les dos parts d´alguna paraula composta que encara no te els dos elements ben integrats: historic-critic, critico-bibliografic.

3. Uns guions, un poc mes llarcs, s´usen per a separar les oracions incidentals, i per a indicar en els dialecs quan parla cada locutor. Tambe te aplicacio per a suplir a principi de renglo una paraula en la que comença la ralla anterior (en index i escrits pareguts).

cites

Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión
Gregori Mayans i Ciscar